Ressenya del Capítol 1,“Interpretació i història” i les connexions amb l’actualitat.
Umberto Eco pogué comprovar personalment què volia dir això que el text, un cop escrit, ja no pertany a l’autor. En Opera aperta (1962) havia defensat el paper actiu de l’intèrpret en els textos. Els lectors es prengueren tan al peu de la lletra els drets que se’ls atorgava que en tergiversaren el sentit inicial. Eco assistí a les alteracions que anava patint la seva obra en funció de les mans que el sostenien. Conscient d’haver contribuït a aquelles llicències, i per fortuna, encara viu per a matisar-les, agafà la ploma per a advertir que sí, que els intèrprets hi tenien molt a dir, però que tampoc s’emocionessin. El text també en tenia, de drets, i els dels lectors no els podien vulnerar. Les paraules aportades per l’autor constitueixen un incòmode grapat de proves materials que el lector no pot obviar. Amb l’anterior afirmació reivindicava modestament la seva importància. No la de la seva intenció, sovint irrellevant o impossible de descobrir, sinó la del fet d’haver escrit el text, que és on rau realment la intenció que cal considerar. Però, què és això que els llibres contenen i que hem d’interpretar? Eco elabora un repàs històric a través del qual la resposta varia en funció del segle.
Per al racionalisme grec, el coneixement significava comprendre les causes. Si A causa B és impossible que B causi A. Definir Déu, per tant, era comprendre la primera causa, no invertible. Però a pesar d’aquest mètode lògic de pensament als grecs també els agradava complicar-se la vida. Els atreia l’infinit (apeiron), allò que s’escapava de la comprensió humana. A qualcú se li va ocórrer que “el després” podia ocórrer abans que “l’abans” (i que per tant B, en realitat, sí que podia causar A). S’armà així un merder que encara dura i que de tant en tant dona “males” idees als guionistes (com és el cas de Tenet, de què parlàvem al primer article, però també Retorn al futur, Tweleve Monkeys etc.). La literatura, evidentment, tampoc no en resta al marge. Hermes Trismegist, filòsof neoplatònic del segle II d.C., fou una de les llumeneres responsables d’aquest trasbals metafísic. De cop desproveïts de certeses, els llibres representaven espurnes de veritats. Veritats que, de fet, sovint es contradeien. Resoldre aquests contrasentits no es podia fer d’altra manera que suposant que els llibres, en realitat, volien dir una altra cosa que el que en aparença significaven. Per a captar aquest misteriós missatge era necessari cercar una revelació més enllà dels discursos humans. La veritat passava a ser, per tant, el que no es diu, o el que es diu obscurament. Imagín que, en un desig —legítim — de posseir la raó, degueren augmentar considerablement els textos volgudament críptics, amb el consegüent maldecap que suposava als alumnes de l’època. L’hermetisme com a sinònim de veritat, una associació que encara campa pels dominis acadèmics (en la literatura, en canvi, l’obscuriment en graus raonables és necessari). Amb raó Eco ens avisa que “al final verán cómo la mayoría del pensamiento llamado posmoderno parece de lo más vetusto”. En el context del segle II, els pensadors necessitaven reubicar la veritat. On romania, si ja havien descobert que no ho feia en els tractats i doctrines clàssics? Potser en els druides o els savis orientals, que parlaven llengües incomprensibles (com més abstruses, millor). Mentre que per al racionalisme grec una cosa era vertadera si podia explicar-se, ara una cosa vertadera era quelcom que no es podia explicar, observa Eco. I si la veritat no es pot explicar, les interpretacions dels textos són indefinides i il·limitades, perquè un secret sempre remet a un altre secret i així successivament. Em recorda això als interminables debats de les classes de literatura, que discorrien més o manco així: se’ns demanava si crèiem que un text concret era o no un text literari. Qualcú contestava que primer ens havíem de plantejar què era la literatura. Un altre afegia que per saber què era la literatura, ens havíem de plantejar què era l’art. Un tercer opinava que consistia a fer un ús estètic del llenguatge. Però calia saber què volia dir fer “un ús estètic del llenguatge”. Un quart puntualitzava que abans d’això, calia conèixer, de fet, què era el llenguatge. I per saber què era el llenguatge necessitàvem saber què era la realitat. Tot desembocava, irremeiablement, en una qüestió ontològica. El secret hermètic, apunta Eco, és que tot és secret. Per això, el secret hermètic no pot esser altra cosa que un secret buit. Així doncs, el pensament hermètic transforma la realitat en un fenomen lingüístic alhora que nega al llenguatge qualsevol poder comunicatiu (perquè és enganyós, no vol dir el que realment diu etc.).
L’hermetisme mai no morí del tot. Pervisqué en les figures dels alquimistes i cabalistes jueus (no és casualitat el títol de Coelho). Experimentà una revifada important als principis de l’Edat Moderna, quan es descobrí el Corpus hermeticum. Prova que tampoc no eren idees tan eixelebrades n’és la influència que exercí en personatges com Isaac Newton, Francis Bacon, Copèrnic o Kepler. Paradoxalment, el racionalisme científic modern se n’alimentava força. En literatura i filosofia, el nou irracionalisme hermètic s’entreveu en les obres de Goethe, Heidegger, Jung, Yeats… Eco elabora una relació de les sorprenents similituds que guarden l’enfocament hermètic dels textos en el segle II i avui en dia: el pensament que el text és un univers obert en el qual l’intèrpret pot descobrir infinites connexions, la incapacitat del llenguatge per captar un significat únic i preexistent, la nostra presència al món com a impossibilitat de trobar un significat transcendental, la sospita com a eina indispensable de lectura… Eco tanca el capítol amb una espècie de paràbola i es posiciona en referència a la interpretació així: “Si hay algo que interpretar, la interpretación tiene que hablar de algo que debe encontrarse en algún sitio y que de algún modo debe respetarse”. L’afirmació reflecteix en certa manera la seva tendència al nominalisme, representant del qual també era Guillem de Baskerville, protagonista d’El nom de la rosa.
Deixant una mica de banda la literatura, crec que és interessant parar atenció a les reminiscències de l’hermetisme en la societat actual, l’anomenada Postmodernitat. Basant-me en el que he llegit (jo no en tenc gaire coneixement) crec que podríem identificar una sèrie de característiques heretades: l’antidualisme, el relativisme, una posició escèptica, desencantada i fins i tot nihilista del progrés i la societat en general; el desencantament, la veritat com una qüestió de perspectiva o de poder, l’abandonament dels grans relats moderns, un cert retorn al misticisme com a justificació de successos… És curiós com les xarxes socials emmirallen aquestes dinàmiques. Últimament, però, el mot “postmodern” ha adquirit sobretot per una part de l’esquerra un matís pejoratiu, sinònim de ahistòric, neoliberal, banal, desinformat, frívol i naïf amb pretensions de superioritat moral. He recollit un parell d’exemples que ho reflecteixen.
D’altra banda, alguns pensadors critiquen l’ús pejoratiu del terme “postmodern”, com és el cas d’aquest article: “Pero, ¿qué es la posmodernidad?”, de Juan Luis Nevado Encinas. En altres casos, la Postmodernitat s’analitza des d’un punt de vista més estètic o filosòfic, com en la ressenya de la sèrie Merlí Sapere Aude feta per Joan Burdeus, en la qual observa: “Als antípodes dels personatges d’una autora genuïnament millenial com Sally Rooney, el Pol i els seus amics obren els ulls com plats, follen i es fan preguntes com si mai haguessin caigut les Torres Bessones. A la filo de Merlí, la que deia la meva amiga que molava, les grans preguntes no es deconstrueixen fins a la dissolució. Sempre hi ha una resposta, sempre progressista, democràtica i liberal, que emergeix cofoia superant l’autoironia. Que estrany, innocent i subversiu, veure millenials humanistes”.
