Postmodernitat, Déu i raó
Justament després d’acabar l’examen vaig trobar aquest article: Ferlosio o la gran posmodernidad española | ctxt.es, que crec que m’hauria ajudat a entendre el text de Lyotard. És interessant perquè critica aquest rebuig, tant per part de la dreta com per part de l’esquerra, cap a la postmodernitat. D’una banda, els conservadors hi veuen l’amenaça i la dissolució de les vertaderes institucions: la família, l’amor, la pàtria… les quals es corrompen per mor d’aquesta diversitat que tant els espanta. L’esquerra, en canvi, la tem i l’assenyala perquè desvia el poble de la veritable lluita de classes, l’entreté en la defensa d’unes lluites insubstancials i neoliberals. Malgrat tot, sosté Gerchunoff, la postmodernitat és una condició de què no podem defugir justament perquè és la mateixa modernitat consumant-se. I perquè, de fet, és la nostra condició. La postmodernitat realment operativa i que no es pot menystenir és la que assenyala que la modernitat no pot consistir únicament en la substitució de Déu per la ciència, l’home o la raó (atès que a la pràctica, això significa no haver canviat res). Aquí l’autor escriu unes línies sobre el que ja advertí Kant que ens remeten directament al text de Lyotard:
Que la tentación de confundir y resolver los problemas de la contingencia humana (morales y políticos) con los de la necesidad matemática es ilegítima y descabellada. Que todo ensayo filosófico que pretenda encontrar signos de bondad, racionalidad o sentido en el sangriento vuelo de la perfecta aeronave de la historia está condenado al fracaso.
Gerchunoff posa com a exemple d’autora postmoderna Hannah Arendt, supòs que per la crítica que feu dels totalitarismes i la conclusió a què arribà: que els qui els havien perpetrat no eren éssers irracionals, sinó tot el contrari, i que havia estat precisament la instrumentalització de la raó el que havia permès aberracions com la de l’holocaust. El que no m’acaba de quedar clar és com s’han d’abordar aquests “problemas de la contingencia humana”. És evident que no des de la ciència, però, pel que diu Gerchunoff, sembla que tampoc no és gaire fructífer fer-ho des de la filosofia, atès que en la història no hi trobarem signes de bondat ni de sentit. Què és, llavors, el que s’ha d’aspirar a comprendre de la història humana? Això és el que no acab d’entedre. Si la història es caracteritza per haver estat una consecució d’injustícies, no és difícil arribar a la conclusió que l’home no és precisament un ésser bondadós. No ho era quan temia Déu, tampoc no ho ha estat quan ja no hi creia. La raó no ha impossibilitat l’execució d’accions abominables, no sé si perquè qui les ha portades a terme no les hi ha considerades (la qual cosa ens hauria de fer replantejar l’efectivitat de la raó) o perquè, tot i arribar a la conclusió que allò que s’estava a punt de cometre era una aberració, ha prioritzat altres factors (com l’impuls egoista). Déu ens podia fer dubtar a l’hora de cometre males accions perquè el càstig era l’infern. Ara, l’amenaça és només terrenal, però no deixa de suposar un motiu de contenció: la sentència judicial, l’assenyalament públic. Ara bé, quan tot això no és un perill perquè la societat que t’envolta ho legitima (com en el cas de l’holocaust), el remordiment és l’únic desassossec possible. Vist el transcurs de la història, la consciència no ha importunat gaire les ments dels homes. Potser és la falta d’una solució a això el desencantament que diuen que defineix la postmodernitat.
