Els clàssics a l’institut, una mala jugada?
En una sessió vam parlar de la conveniència o no de posar lectures obligatòries, i, sobretot, de com es conformava el cànon. Vam constatar que, en una enquesta realitzada sobre les obres que els participants consideraven imprescindibles, la majoria de les seleccionades havien estat, durant anys, lectures obligatòries als instituts. En efecte, l’escola és un agent important en la construcció del cànon. Més enllà que el llibre agradi o no als estudiants, el simple fet d’haver estat seleccionat pel docent suposa, per a ells, un clar indici que es tracta d’una obra important. Últimament s’està debatent molt sobre si s’haurien de fer llegir clàssics a alumnes de quinze o setze anys.
Alguns opinen que obligar-los a llegir Curial e Güelfa, per exemple, és tirar-se pedres sobre el propi terrat, perquè l’únic que s’aconsegueix així és que els adolescents avorreixin la lectura. En aquesta tesi es dona per suposat no només que les obres els resultaran massa elevades, sinó que no hi podran trobar res que es relacioni amb la seva vida, que els interessi.
D’altres opinen que l’educació s’està rebaixant a un nivell ridícul, i que si els alumnes són capaços de resoldre certs problemes de matemàtiques també han de poder llegir clàssics. No pot ser que se’ls aviciï i mal acostumi al mínim esforç d’aquesta manera. Al meu parer, s’han de tenir en compte una sèrie de coses: primer de tot, la varietat història de la llengua de l’obra. No és el mateix llegir un clàssic del segle XV que un del segle XIX. Record que els primers dies de curs, una alumna em va demanar amb certa por si els faria llegir textos en català antic. Puc entendre que en aquest cas, llegir un clàssic de l’Edat Mitjana els pugui resultar esgotador, perquè la llengua suposa un obstacle per a la comprensió.
Jo som partidària d’utilitzar versions en català actualitzat, perquè consider que és una manera d’apropar l’obra als alumnes. En segon lloc, s’ha de tenir en compte si els estuiants dominen el català. En el cas de la nostra literatura, aquest és un aspecte fonamental que encara dificulta més la selecció de les lectures. Cada vegada hi ha més joves que no la tenen com a llengua pròpia, i això és un gran desavantatge a l’hora de llegir clàssics, perquè a part de la sofisticació a nivell de contingut, també han de resoldre la dificultat del lèxic, que per a ells pot ser més complicat que per a una persona catalanoparlant. Amb això no vull dir que no s’hagin de llegir les grans obres de la literatura, sinó que el professor ha d’oferir a aquests alumnes eines i recursos per a poder superar la barrera del lèxic i gaudir realment del llibre (llistes de vocabulari, diccionaris en línia…). Una altra cosa a tenir en compte és que hi ha clàssics i clàssics. Vull dir que podem optar pels que siguin més assolibles o que parlin de temes que als alumnes els siguin més propers. El docent ha de ser l’encarregat d’engrescar-los i fer-los sentir que realment s’hi poden sentir identificats. A vegades donam per fet que no gaudiran amb la lectura d’una obra d’aquest tipus, però la veritat és que a vegades ens sorprenen i ens adonam que els hem subestimat. A part d’això, crec que, d’altra banda, els llibres pensants per a adolescents pequen de paternalistes i això ells ho capten de seguida. Tots solen parlar d’un grup d’amics de l’institut que decideixen fer alguna entremeliadura o que tenen algun conflicte. Pens que perquè és produeixi la identificació amb els personatges no cal que aquests personatges també siguin estudiants d’ESO i tenguin una vida similar a la dels seus lectors. Els adolescents miren tot tipus de sèries i poques transcorren al pati d’un institut. Malgrat tot, els encanten i hi poden trobar vies d’identificació.
